Where The Hell Is Matt?

M'encanta aquest vídeo. Cada vegada que el veig em salten les llàgrimes. M'emociona veure el grans que podem arribar a ser tot i creient-nos, a vegades, tan petits davant la inmensitat de l'univers.

Ploro d'alegria; perquè a aquest noi se li veu a la cara que és completament feliç, si més no mentre ha durat el seu màgic viatge.

Ploro d'enveja; perquè essent un "ningú", ha impressionat a tanta i tanta gent. No m'he posat a comptar la gent que surt al vídeo, però en són una bona colla, i tots "coneixen" a en Matt.

Ploro meravellada; de veure com n'és de bonic el món si ens deixem de guerres i tonteries variades.

Ploro d'emoció.

Scrapbooking 2

Ara que m'he iniciat, continuo practicant :o)
I no és que sigui narcissista: és que no tinc gaires fotos de gent que surti de cara!!!

Scrapbooking

Tristor

Un cafè?

Heus aquí una nova i senzilla creació: un cordó planer de vellut, una tanca, un tallet de filferro, una boleta de vidre i dues càpsules de cafè netes, aixafades i enganxades :o)

Confesso que no és idea pròpia: vam anar a comprar material per fer joies i altres manualitats i vam veure que a la botiga tenien tan aquests collarets com arrecades també fetes amb càpsules de cafè... algún ús se'ls ha de donar un cop ens han despertat al matí, no??

Canvi de look

Qui més qui menys, tothom ha passat per varis canvis de look a la seva vida (si més no, per borrar aquell pentinat horrible que ens feia la marona quan encara ens podia haver!!), i jo sóc de les que els primers dies m'arrepenteixo del que m'he deixat fer :o(

També cal a dir, que a la foto vaig pentinada de perruquería (pel casament de la meva cosineta de 2n grau), i que rentat i eixugat per qui, la melena queda consistentment diferent :o)

En fi: tinc la sort que em creix ràpid i de seguida m'hi acostumo!

Quan la por et pot

La Sarah William Winchester era una dona feliç. S'acabava de casar tot i estar en plena guerra civil americana, i ho va fer amb l'inventor i propietari dels rifles Winchester. Com més avançava la guerra i més armes es venien, més poderosos i benestants es tornaven.

Llavors varen tenir un bebè, però la criatura es va morir al poc temps. La Sarah va caure en una profunda depressió que es va agreujar quan al cap d'uns anys el seu marit va contraure tuberculosi (mortal en aquell segle XIX).

La Sarah ho va veure clar: tots aquells que havien mort a mans del rifle Winchester la perseguirien a ella i els seus fins a la mort. La solució també la va veure aviat: despistar als esperits amb l'eterna construcció d'una mansió victoriana a San José (CA).


Les "fintes" consistien en construir escales fins al sostre (sense que duguéssin enlloc), fer portes que s'obrien al vuit des d'un primer pis, fer finestres al terra, construïr habitacions a les quals no es podia accedir per enlloc,...

La construcció va durar ni més ni menys que 38 anys, i va donar feina a mooooolts fusters i altres artesans fins que la viuda Winchester va morir una nit plàcidament mentre dormia.

Sens dubte, és una història fascinant: la seva imaginació va poder amb ella i es va tornar del tot material. Segur que val la pena visitar la mansió.

Què fer quan...

...un bon dia en el que tens festa de la feina, el "poc graciat" (per no dir desgraciat, més que res) dermatòleg et crema amb nitrògen líquid ni més ni menys que 6 verrugues plantars, o sigui, de la planta del peu...

Quin dolor!!! Quina angoixa!!! Però si gairebé no podia posar el peu a terra sense que em saltéssin les llàgrimes!!

Doncs bé, en dies com aquest, el millor és prendre paciència i agafar-s'ho amb calma, ja que per molt que malaeixis els óssos i la pell al dermatòleg, el dolor no remet així com així. I així doncs, el millor potser és emprendre una activitat ociosa que ens serveixi com a distracció d'aquell intens dolor que ens puja des de l'extremitat inferior dreta fins al moll de l'ós.

Tenia una tela i pintures per casa que haviem comprat feia dies a l'establiment Casa (per a principiants, els preus de Casa són d'allò més adients), així que em vaig decidir a llançar-me a la piscina i aquí en tenim el resultat. Per cert, no ens flipéssim pas: les fulles no són obra de la meva traça, no! Són de feltre i comprades.

Siguem sincers: NO és una obra mestre. Però vaja, per ser el primer intent em donaré per satisfeta ;o) Ah, i finalment em vaig haver d'embolcallar el peu amb un drap i glassons perquè el dolor em va continuar acompanyant molt amablement... grrrrrr!

Cases Rurals: 1

Ca la Maria d'Orriols és un lloc encantador, què us haig de dir.

Situat entre Figueres i Girona, Orriols és un d'aquells poblets de l'Empordà en el que un es deliria per passar-hi un fred cap de setmana d'hivern vora la llar de foc. És un lloc tranquil on, tot i estant prop de l'autopista, no se sent ni mu (a no ser, posem-hi, que en aquell moment passés una vaca pel carrer!).

La Marta i la Diana (mare i filla i mestresses de l'indret del que us parlo), han volcat la seva creativitat, "carinyo" i bon gust en la reconstrucció i decoració de la casa. Per començar, l'han partida en tres cases o apartaments independents. De moment ja en tenen dues d'acabades, la vermella i la blava, i la tercera (la més gran) està en camí: ja tinc ganes de veure com queda!!

Així doncs, si us vénen de gust unes vacances saludables i tranquil·les, ben lluny de tots els "stressos" possibles, no dubteu a donar una volta per la seva web, a veure si us animeu a fer-hi una estada!

El geni de la làmpara

Aquesta làmpara la vaig fer ja fa un temps amb una tècnica i uns material ben senzills (comprats a l'Ikea, of course!). Es tracta d'uns tubets de plàstic de colors foradats (els tubets, no els colors).

Junt amb el cubell de perles, varem adquirir unes plantilles amb punxes, tipus aquelles alfombres de goma que corrien per les cases quan erem petits i una de les quals em vaig clavar al front fotent-me daltabaix d'una escala de 3 graons... bé, una anècdota més :o)

Continuem: es disposen els tubets a la plantilla (en aquest cas, quadrada), s'hi posa paper de mantega o paper de forn al damunt, i cap a la planxa... vull dir la planxa de roba, és clar, que ningú em posi ara tubets de plàstic a la planxa dels sandwitchos o a la del foc!! For the love of God!
Un cop tenim 6 quadrats, els "cosim" amb filferro fí a les cantonades. NOTA: convé deixar quatre tubets sense posar en una cantonada per aconseguir un forat per on passi el cable sense estorbar.

Quan ho tenim muntat, només ens cal posar-ho al damunt d'un dispositiu lluminós. En el meu cas i de forma provisional (aquest projecte porta uns 7 o 8 mesos en fase provisional...), vaig posar una cadena de llumenetes com les que es posen a l'arbre per Nadal dins un gotet de vidre.

I finalment, s'endolla a la corrent i... teniu un llum de coloraines!!!

Punt de creu groller

Xafardejant per la xarxa, he topat amb varis exemples de punt de creu groller, el qual, evidentment, havia de posar a la pràctica.

Heus ací els resultats de la meva missió!!!

Trobo que és una bona manera de fer punt de creu, que ja de per si relaxa. Imagineu-vos un disseny on hi digui "PUTA" (amb totes les girlandes corresponents al voltant, és clar), i imagineu-vos algú de qui penseu tal paraula mentre claveu una i altra vegada l'agulla... oooooohhhh quina joia!! :oP

Yummy Sammich

Sóc una gran fan dels sandwichos, i estant de vacances, avui me n'he dedicat un de mesclum de fulles, una tomata de Montserrat, formatge de cabra, melmelada de tomata i mostassa i mayonesa (a must!!).
Guaiteu quina pinta!!

Yeiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

I'M BACK, ladies and gents!

M'ha costat una miqueta recuperar el control del blog... El Sr. Blogger em renovava l'accés una i altra vegada a un blog que varem fer pel màster, però no em deixava accedir a aquest blog... bitch!

Bé, tampoc és que tingui novetats ni res per l'estil, però ja que disposo d'aquest espai a la xarxa, per què coi l'he de deixar morir de mort natural! Qui em vulgui llegir o veure, que guaiti, i si no, doncs almenys és un lloc on puc expressar tonteries que porto dins i que ocupen massa espai del meu petit disc dur... bufff!

Apa doncs, a travaillé!!! (or something like that!)